El Poble-sec ha estat des dels seus inicis un barri d’acollida, desenvolupat a partir de les necessitats d’habitatge de les persones que arribaven a la ciutat amb la intenció de treballar i prosperar. A diferència dels municipis afegits a la ciutat, no parteix d’un antic nucli, fet que el dota d’un caràcter singular.

En certa manera, el Poble-sec guarda alguna semblança amb el Raval, tant per la diversitat en la procedència dels seus habitants com pel seu caràcter ‘de pas’ en algunes èpoques. No obstant això, es diferencia clarament pel fet d’haver sorgit fora muralles, de manera atzarosa, amb una construcció ràpida d’habitatges. Molts d’aquests habitatges pertanyen a estils propers al modernisme o el noucentisme, però amb models molt més modestos i assequibles que els de l’Eixample de Cerdà.

La seva ubicació ha contribuït a forjar les seves característiques distintives que, tot i evolucionar amb el temps, encara s’utilitzen com a tòpics recurrents. Limita amb la muntanya de Montjuïc, on –ja a partir dels anys vint del segle passat i de manera més intensiva a partir de la postguerra– van sorgir diversos barris de barraques. La proximitat al Paral·lel, una zona d’oci tant mitificada com menystinguda, li ha conferit un caràcter especial, generant prejudicis envers els seus habitants en algunes èpoques. La part més propera al port també s’ha considerat en algun moment part del famós ‘barri xino’, amb racons marginals i molt humils.

En algun moment –i encara avui dia en certes ocasions–, el Poble-sec s’ha percebut com un barri pobre del qual es volia fugir, i moltes famílies, en prosperar, es traslladaven cap a l’Eixample. No obstant això, en els darrers anys, el barri ha experimentat una notable millora en molts aspectes. La bona comunicació, la proximitat a un Montjuïc més amable i a un port transformat en espai turístic són aspectes cada cop més valorats.

La tasca associativa, la millora escolar i els esforços d’una gran part de la població han aconseguit, no sense certs alts i baixos, un nivell de convivència positiu. Aquesta convivència, no sempre valorada com mereix, és una riquesa que cal donar a conèixer i preservar.